La Mola

 Tot és a punt. 

Tot just el dia es comença a desvetllar. Algunes estrelles, juganeres, allarguen el moment de marxar.

Tu, ja ets a punt també. Surts a l’eixida i alces els ulls per mirar aquella estrella que anit et va picar l’ullet. 

Ta mare et crida, cal recollir el dormitori. Però tu…, no hi penses pas en això! Tu només penses en començar a caminar, caminar per aquells camins, ara més estrets, ara més amples, però sempre acompanyats d’arbres i matolls, sempre acompanyats dels cants dels ocells més matiners. 

Camins que van dibuixant records, camins que van dibuixant tot allò que sempre més duràs a la teva motxilla. 

Tot és a punt. 

Ara toca carregar les motxilles que cadascú ha de portar, tu “ets massa petita, encara”, et diuen. Arrufes el nas i surts altra vegada a l’eixida. 

Ara sí, el pare tanca la porta d’entrar a casa, tu vas al costat del teu germà, més gran que tu i amb qui t’hi baralles sovint, però també amb qui vas a tot arreu. 

Ara sí, ara comenceu a caminar. 

Dues hores de camí, dues hores de reviure allò que ja has viscut altres anys, d’anar sentint allò que, any rera any, el pare va repetint cada vegada que passa per aquells indrets que l’obliguen a aturar-s’hi, i sentir l’aire carregat d’un perfum suau que només es pot sentir en aquests racons d’aquesta muntanya tan estimada. I que tu, només anys més tard ho entendràs com a la seva història. 

Ara sí, ara va de debó. Ara sí, ara comenceu a caminar!