Tot era a punt per marxar. El camió, ja carregat, a punt de sortir, i tu, vestida d’estiu, esperaves que la mare acabés de tancar la casa d’hivern.
No feia ni vint-i-quatre hores que t’havies tret l’uniforme, el que et lligava a l’escola, i a l’hivern. Ara, agafada de la mà de la mare, esperaves per pujar a “La Vallesana”.
Sant Feliu del Racó t’esperava.
La carretera, la que t’hi duia, no era pas gaire llarga, i a cada tram hi retrobaves aquelles empremtes que anaven reconstruint el camí en el teu record.
“El Pal”, la fita que, ara sí, marcava definitivament el tall entre l’hivern i l’estiu.
La carretera, ara més estreta, s’anava arquejant tot dibuixant corbes, les justes, per anar veient ara d’un costat, ara de l’altre, els arbres que la vorejaven.
I al final, el poblet, petit, amb els seus carrers, que pujant i baixant, et duien a casa.
Els grills…, les granotes…, les cuques de llum…, les flors de nit…, l’estimada Mola…
Sant Feliu del Racó!
Ja han passat molts anys des d’aquells dies.
Ara…, en són els records els que t’acompanyen quan hi tornes.
