El despertar...

Tot just et vas despertar i ja vas córrer a la finestra; en vas obrir els porticons. Els teus ulls, petits, tot mostrant un fort desig de viure, anaven repassant el que darrera dels vidres s’anava dibuixant. 

Ai renoi!, aquell paisatge inoblidable..., aquells arbres..., aquell camí que duia a la font... Però sobretot, aquells ocells que no paraven de voleiar tot dient: “bon dia!, bon dia!, bon dia!”. 

Ai renoi!, com t’agradava! Després obries la finestra, “per sentir millor els ocells”, deies. I quina xerinola! Tot seguit cridaves la mare perquè vingués al teu costat..., i sentís el mateix que senties tu. 

Ai renoi! Què hauries donat perquè aquells dies no s’acabessin mai!

L’escalfor

No!, no t’adormis. El dia ja és molt clar, el sol ja treu el nas entre la blavor del cel. Tot just comença a fer-ho...  Però la seva lluentor va esclarint els núvols, i un estol d’orenetes, amb el seu cant, ja li dóna la benvinguda. Fixa-t’hi; alça’t i mira entre els porticons. Ben aviat el sol ens regalarà la seva escalfor i podrem passejar pels camins que rodegen els arbres.

Au!, vinga!, no mandregis. Surt del teu cau i escolta la remor que ens porta la primavera. Tot just fa pocs dies que demanaves que s’acabés el fred.

Quan eres petita, a l’hivern, quan tornaves de fer allò que t’havien encomanat, tot tornant a casa, et quedaves en aquell racó de la Rambla on els raigs del sol t’acaronaven la cara. Te’n recordes? Eren uns temps en què, a casa teva no hi trobaves l’escalfor que tu buscaves, però no et planyies pas. Eren uns altres temps.