La nina

Avui és diumenge, m’agraden els diumenges perquè quan es lleva la Marta ve directament cap a mi, m’agafa i no em deixa gairebé en tot el dia. 

Primer em banya, a la banyera, amb ella, després em posa colònia i em vesteix amb els vestits més bonics, després m’asseu al cotxet per anar a passejar, després que ella hagi esmorzat, és clar, jo estic allà quieta mirant-m’ho. 

Aquesta estona, però, no m’agrada tant, perquè la Marta té un germà, en Joan, que quan passa pel meu costat venta una coça al cotxet per fer-me caure... Ho fa per fer enrabiar la Marta, però jo sóc la que caic i m’embruto, i em faig un bony... La Marta, naturalment, es posa a plorar i em ve a recollir de seguida, jo vull pensar que plora perquè creu que m'he fet mal, però em penso que no és pas per això...

En Joan sempre agafa una pilota, que quan era nova m’agradava molt perquè era tota de colors, però ara ja és vella i no se li veuen bé, els colors. A més a més quan som al parc me la tira expressament i no em deixa fruir del sol tranquil.lament; sort que el seu pare juga amb ell i així la Marta pot estar amb mi sense que ens molesti. Aleshores, és bonic, perquè la Marta em tracta molt bé: m’arregla els cabells, em parla, m’abriga, si fa fred i, fins i tot, em canta perquè m’adormi; el que passa és que jo faig veure que dormo, saps? Però no dormo, no, m’agrada massa la Marta i sentir també els ocells, i, a més, ja dormo prou a casa quan ella no hi és perquè ha d’anar a aquest lloc que en diuen "escola"... Llavors, com que m’avorreixo, doncs dormo. Ves quin remei! Però avui, que és diumenge, i que ella només està per a mi, no vull pas dormir. Llàstima del seu germà, que m’empipa tant! 

Només hi ha una cosa que no m’agrada de la Marta, i és que quan vol jugar a metges, a mi sempre em toca fer de malalta, i ella, de metge, i em posa injeccions perquè diu que així em posaré aviat bona, i no es vol adonar que jo no n’estic mai, de malalta... Ves perquè m’ha de punxar!

La Mola

Unes poquetes fotos de La Mola. 

Alguna l'he fet jo, però les més maques són d'un bon amic que és un bon fotògraf i ens les deixa tenir al nostre àlbum.

No cal pas cap comentari, oi?




Només la web de La Mola per si en voleu saber més coses.

En una escola...

En una escola, tant se val el seu nom, hi ha un noiet que no aprèn, que no sap fer les feines que se li demanen, que sempre es troba en embolics que el perjudiquen, sense pati..., sense sortides...., notes als pares..., però a ell sembla que no li importa gens, ell tampoc importa a qui més estima, si ell no és important, per què hauria de ser-ho les matemàtiques, la llengua, la música, ..., per què hauria de ser important allò que li demanen des de l'escola?.

Diuen que el que li demanen des de l'escola, és important pels pares, però ell pensa que no és així, als seus pares no els importa pas, per tant a ell tampoc.

Com que a més a més a ell li costa entendre el que expliquen els mestres, doncs es dedica a passar el temps intentant de no avorrir-se gaire, però és clar, això no agrada i el castiguen.

Un dia, la seva tutora de classe li va dir que podia anar una estona a la setmana a una aula que és diferent de les altres, és una aula on s'hi pot jugar, dibuixar, pintar, i... parlar, parlar de les coses que et passen, aquest noiet només vol poder jugar, o pintar, o dibuixar, ell no vol parlar de les seves coses, al cap i a la fi, a ningú li interessa, "als grans només volen que facis el que ells diuen, i prou", "ells no saben res del que li pot passar a un noi, diuen que sí, que ens entenen, que saben com estem..., però no en tenen ni idea".
 

Aquest noiet va provar d'anar a aquesta aula, en diuen "d'educació especial", allà es troba amb una mestra que li ofereix poder jugar, pintar, dibuixar..., i també ser escoltat, encara que li costa de creure-s'ho, accepta i hi va les vegades pactades.

Parla poc, però juga amb la mestra i, en el joc, unes vegades guanya ell i unes altres la mestra, això sí que no s'ho esperava, ell guanyar?!, però si sempre perd!, si sempre són els altres que guanyen, i "ara resulta que puc guanyar a una mestra!", no ho entén gaire, ni s'ho acaba de creure, però ell segueix anant-hi i volent jugar, vol comprovar si pot o no guanyar, perquè si guanya algunes vegades vol dir que ell també sap fer.

També dibuixa, el que no s'espera és que el dibuix digui coses, coses que ell no vol dir, i "ara resulta que dibuixant, les dic", desconfia una mica, però li atrau i li agrada sentir el que la mestra li diu del dibuix, la mestra només li diu alguna cosa, just perquè ell s'hi reconegui.

Això li crea un enigma que a la vegada, en sentir-s'hi reconegut, comença a establir una altra relació amb aquesta mestra, comença una transferència, que en diuen els psicoanalistes, però no pas una transferència cap a la mestra, sinó cap a un saber sobre ell, sobre les coses que li passen.

La feina, doncs, pren un altre caire, i ell, a la seva classe pot actuar d'una altra manera, no tant perjudicial per ell i pels demés.