Vas buscar, fora
del teu cau, allò que et semblava no tenir entre els teus. Vas caminar..., vas
mirar..., vas esperar..., vas somniar..., vas trobar.
Vas pensar que
havies fet bé de sortir del teu cau, vas seguir caminant, ara ja no ho feies
sola, ara t’acompanyava la il·lusió d’haver trobat qui et donaria tot el que
creies que t’havia faltat.
La il·lusió, ja ho
sabem!, sempre cau, però tu no t’ho creies pas. Tu seguies posant, en el teu
fer del dia rere dia, aquesta il·lusió que tapava qualsevol buit, qualsevol
indici que marqués la caiguda.
Ah!!!, era millor
el món d’il·lusió que t’havies creat!, les petites coses que no passaven pel seu
sedàs, eren eludides amb fermesa.
La il·lusió..., la
il·lusió va caure, però no vas ser pas tu, no t’hauries pas atrevit.
El camí segueix,
però ara l’acompanyant ja no és la il·lusió, sino la força que surt del teu, i
només teu, cau.
