Un capvespre

Una taula, de menjador. 

Un buffet ple de plats, gots i copes. Per sobre del buffet un mirall. Damunt del buffet, un tapet llarg, a sobre una fotografia familiar en un marc de fusta, una copa de vidre amb un pom de flors, i a una punta del buffet, un parell de llibres, els que ell llegeix cada tarda una estona. Al costat dels llibres una plàtera de ceràmica amb fruita del temps i un tapet doblegat que més tard seran damunt la taula. 

I ell assegut a la taula, rodejat dels seus papers, repassant, escrivint... 

Més enllà el “tresillo” i una butaca, la d’ell, i on tu hi ets asseguda, des d’on te’l mires. Tot just ets una noieta, voldries saber perquè pot estar tota la tarda ocupat amb els seus papers i llibres. 

Voldries saber i entendre tantes coses! 

A la llar de foc hi espeteguen les espurnes del foc que va cremant la llenya, espetecs que t’acompanyen en el silenci.

A Coruña

No corris! Atura’t! Escolta el cant del mar. 

Cada matí, cada capvespre, ens acompanya. 

Avui, te n’adones?, el seu cant és més fort, no vol que ens n’anem, ens vol aquí, a prop, contemplant-lo, escoltant-lo.

El barret màgic

Va ser una de les primeres pel·lícules que vas veure: un senyor, amb un barret màgic, caminava per damunt de l’ala d’un avió, vas seguir la història, no et vas deixar escapar ni un detall. El barret, màgic, solucionava qualsevol entrebanc. Ai renoi! Aquest barret sí que valia la pena, podia solucionar allò que t’amoïnava tant, allò que et feia estar trist, i enfadat!, sí senyor!

No faltava gaire perquè arribessin els reis, també mags, la solució era a tocar. No vas dubtar ni un instant, sabies què volies, i els reis, de ben segur que ho tindrien, i t’ho deixarien al balcó, damunt la safata, la que havies preparat amb pa i aigua per als cavalls.

Vas dormir molt de pressa, per poder-te despertar ben d’hora. I així va ser, vas córrer cap al balcó, vas mirar la safata..., i el que tu esperaves, no hi era. Els reis no t’havien deixat el barret màgic... Vas mirar la mare, li vas preguntar..., i et vas entristir.

El despertar...

Tot just et vas despertar i ja vas córrer a la finestra; en vas obrir els porticons. Els teus ulls, petits, tot mostrant un fort desig de viure, anaven repassant el que darrera dels vidres s’anava dibuixant. 

Ai renoi!, aquell paisatge inoblidable..., aquells arbres..., aquell camí que duia a la font... Però sobretot, aquells ocells que no paraven de voleiar tot dient: “bon dia!, bon dia!, bon dia!”. 

Ai renoi!, com t’agradava! Després obries la finestra, “per sentir millor els ocells”, deies. I quina xerinola! Tot seguit cridaves la mare perquè vingués al teu costat..., i sentís el mateix que senties tu. 

Ai renoi! Què hauries donat perquè aquells dies no s’acabessin mai!

L’escalfor

No!, no t’adormis. El dia ja és molt clar, el sol ja treu el nas entre la blavor del cel. Tot just comença a fer-ho...  Però la seva lluentor va esclarint els núvols, i un estol d’orenetes, amb el seu cant, ja li dóna la benvinguda. Fixa-t’hi; alça’t i mira entre els porticons. Ben aviat el sol ens regalarà la seva escalfor i podrem passejar pels camins que rodegen els arbres.

Au!, vinga!, no mandregis. Surt del teu cau i escolta la remor que ens porta la primavera. Tot just fa pocs dies que demanaves que s’acabés el fred.

Quan eres petita, a l’hivern, quan tornaves de fer allò que t’havien encomanat, tot tornant a casa, et quedaves en aquell racó de la Rambla on els raigs del sol t’acaronaven la cara. Te’n recordes? Eren uns temps en què, a casa teva no hi trobaves l’escalfor que tu buscaves, però no et planyies pas. Eren uns altres temps.

La nina

Avui és diumenge, m’agraden els diumenges perquè quan es lleva la Marta ve directament cap a mi, m’agafa i no em deixa gairebé en tot el dia. 

Primer em banya, a la banyera, amb ella, després em posa colònia i em vesteix amb els vestits més bonics, després m’asseu al cotxet per anar a passejar, després que ella hagi esmorzat, és clar, jo estic allà quieta mirant-m’ho. 

Aquesta estona, però, no m’agrada tant, perquè la Marta té un germà, en Joan, que quan passa pel meu costat venta una coça al cotxet per fer-me caure... Ho fa per fer enrabiar la Marta, però jo sóc la que caic i m’embruto, i em faig un bony... La Marta, naturalment, es posa a plorar i em ve a recollir de seguida, jo vull pensar que plora perquè creu que m'he fet mal, però em penso que no és pas per això...

En Joan sempre agafa una pilota, que quan era nova m’agradava molt perquè era tota de colors, però ara ja és vella i no se li veuen bé, els colors. A més a més quan som al parc me la tira expressament i no em deixa fruir del sol tranquil.lament; sort que el seu pare juga amb ell i així la Marta pot estar amb mi sense que ens molesti. Aleshores, és bonic, perquè la Marta em tracta molt bé: m’arregla els cabells, em parla, m’abriga, si fa fred i, fins i tot, em canta perquè m’adormi; el que passa és que jo faig veure que dormo, saps? Però no dormo, no, m’agrada massa la Marta i sentir també els ocells, i, a més, ja dormo prou a casa quan ella no hi és perquè ha d’anar a aquest lloc que en diuen "escola"... Llavors, com que m’avorreixo, doncs dormo. Ves quin remei! Però avui, que és diumenge, i que ella només està per a mi, no vull pas dormir. Llàstima del seu germà, que m’empipa tant! 

Només hi ha una cosa que no m’agrada de la Marta, i és que quan vol jugar a metges, a mi sempre em toca fer de malalta, i ella, de metge, i em posa injeccions perquè diu que així em posaré aviat bona, i no es vol adonar que jo no n’estic mai, de malalta... Ves perquè m’ha de punxar!

La Mola

Unes poquetes fotos de La Mola. 

Alguna l'he fet jo, però les més maques són d'un bon amic que és un bon fotògraf i ens les deixa tenir al nostre àlbum.

No cal pas cap comentari, oi?




Només la web de La Mola per si en voleu saber més coses.

En una escola...

En una escola, tant se val el seu nom, hi ha un noiet que no aprèn, que no sap fer les feines que se li demanen, que sempre es troba en embolics que el perjudiquen, sense pati..., sense sortides...., notes als pares..., però a ell sembla que no li importa gens, ell tampoc importa a qui més estima, si ell no és important, per què hauria de ser-ho les matemàtiques, la llengua, la música, ..., per què hauria de ser important allò que li demanen des de l'escola?.

Diuen que el que li demanen des de l'escola, és important pels pares, però ell pensa que no és així, als seus pares no els importa pas, per tant a ell tampoc.

Com que a més a més a ell li costa entendre el que expliquen els mestres, doncs es dedica a passar el temps intentant de no avorrir-se gaire, però és clar, això no agrada i el castiguen.

Un dia, la seva tutora de classe li va dir que podia anar una estona a la setmana a una aula que és diferent de les altres, és una aula on s'hi pot jugar, dibuixar, pintar, i... parlar, parlar de les coses que et passen, aquest noiet només vol poder jugar, o pintar, o dibuixar, ell no vol parlar de les seves coses, al cap i a la fi, a ningú li interessa, "als grans només volen que facis el que ells diuen, i prou", "ells no saben res del que li pot passar a un noi, diuen que sí, que ens entenen, que saben com estem..., però no en tenen ni idea".
 

Aquest noiet va provar d'anar a aquesta aula, en diuen "d'educació especial", allà es troba amb una mestra que li ofereix poder jugar, pintar, dibuixar..., i també ser escoltat, encara que li costa de creure-s'ho, accepta i hi va les vegades pactades.

Parla poc, però juga amb la mestra i, en el joc, unes vegades guanya ell i unes altres la mestra, això sí que no s'ho esperava, ell guanyar?!, però si sempre perd!, si sempre són els altres que guanyen, i "ara resulta que puc guanyar a una mestra!", no ho entén gaire, ni s'ho acaba de creure, però ell segueix anant-hi i volent jugar, vol comprovar si pot o no guanyar, perquè si guanya algunes vegades vol dir que ell també sap fer.

També dibuixa, el que no s'espera és que el dibuix digui coses, coses que ell no vol dir, i "ara resulta que dibuixant, les dic", desconfia una mica, però li atrau i li agrada sentir el que la mestra li diu del dibuix, la mestra només li diu alguna cosa, just perquè ell s'hi reconegui.

Això li crea un enigma que a la vegada, en sentir-s'hi reconegut, comença a establir una altra relació amb aquesta mestra, comença una transferència, que en diuen els psicoanalistes, però no pas una transferència cap a la mestra, sinó cap a un saber sobre ell, sobre les coses que li passen.

La feina, doncs, pren un altre caire, i ell, a la seva classe pot actuar d'una altra manera, no tant perjudicial per ell i pels demés. 

El canvi

Tot plegat va començar quan el Xavier va entrar a la nova escola. Els nois i les noies se’l miraven amb recel, era un xicot negre, de pell lluent i sedosa; no deia res, només mirava, amb els seus grans ulls, tot allò que l’envoltava. Feia molts dies que havia deixat la seva gent; ja gairebé ni se’n recordava... Lluny, molt lluny, veia aquells ulls dolços que se’l miraven, aquelles mans suaus que l’acaronaven, aquells pits rodons que... 

Un noi, alt i ros, se li apropà, se’l mirà de cap a peus i li dirigí un so gutural, ningú entengué res, però tothom deixà entreveure un somriure. La Júlia mirava els dos nois, no deia res, només recordava... Recordava aquell dia que va veure un gran rei negre. Era la primera vegada que veia un rei negre; era gran, molt gran, tothom el cridava, tothom volia els caramels d’aquell rei tan negre; hi havia un altre rei també, no era negre, era ros, els nens preferien el rei negre. 

La Glòria s’acostà al noi negre, li demanà com es deia, aquest se la mirà amb ulls penetrants, al cap d’uns segons digué: “Xavier”. En Jaume, el noi alt i ros, es mossegà la llengua, la Glòria era la seva xicota i en Xavier se la mirava massa profundament; els altres nois i noies se’ls miraven, ara l’un, ara l’altre; ningú no deia res, tots esperaven. 

En Xavier sortí de l’aula; tothom va respirar. La Glòria es mirà el noi alt i ros, aquest li tornà la mirada i s’assegué a la cadira. 

No passà gaire temps quan tornà a entrar en Xavier. La Júlia i la Glòria es miraren primer en Xavier i després el noi alt i ros, aquest no alçà la vista del seu quadern, però sentia les mirades darrera seu.

Moments després entrà la profe de mates; era una dona ja madura, tenia uns cinquanta anys. Els nois i les noies del grup li deien “la iaiona”. Amb la seva presència, tothom respirà... Tothom oblidà els moments, encara no gaire llunyans, de no respiració. 

En Jaume, el noi alt i ros, no escoltava “la iaiona”, ni tampoc se la mirava, només sentia, darrere seu, els ulls de la Glòria: uns ulls grans, clars..., uns ulls que deien allò que no podia dir la veu, uns ulls que deien allò que no podia escriure l’estilogràfica. En Jaume sentia, també, com aquests ulls miraven en Xavier, i... quelcom, a dins seu, creixia i creixia cada vegada amb més força. 

La Júlia contemplava en Xavier. El tenia davant seu, molt a prop, gairebé podia sentir l’olor que la seva pell desprenia, una olor suau, dolça; una olor gens artificial. Contemplava aquell clatell tan gran que sostenia un cap ple de rínxols negres i que la dugueren a uns records llunyans i plens de tendresa.

La Guerra

Tots sabem que una guerra és quan dues parts estan en pugna, també sabem que sempre hi ha un tercer que en reb les conseqüències, un tercer que, molt sovint, ni tan sols hi té res a veure, però que li toca pagar els plats trencats de qui es barallen. El cas és que el cost dels plats trencats acostuma a ser molt elevat i només qui es troba en la situació ho sap, els demés podem pensar, més o menys, les conseqüències, el cost, el..., però mai ens acostarem a la realitat. 

Podríem dir que hi ha dos valors del cost, un que té a veure en les despeses que ocasiona una guerra, i l’altre que té a veure amb la subjectivitat, potser encara en podríem parlar d’un tercer que tindria a veure amb el dany físic de les persones.

En tot cas m’agradaria dir alguna cosa sobre el dany subjectiu que, justament per ser subjectiu, és allò que toca més endins, allò que és intransferible, únic, i per això, només ens en podrien parlar els qui el pateixen i, potser per això quan sentim parlar d’una guerra, sigui a nivell de dos països, de dues cultures, de dues persones, de..., ens podem imaginar només una part molt petita de les conseqüències que comporta una guerra.

Ens podem imaginar les conseqüències, però només imaginar. Ara bé, quan vas a veure una obra de teatre com Incendis de Wajdi Mouawad i dirigida per l'Oriol Broggi, la imaginació s’esvaeix perquè el que veus et fa sentir, et fa esborronar, et fa veure i pensar les coses des d’un altre punt de mira, et fa prendre consciència de la realitat que suposa una guerra, però també, per què no?, del patiment subjectiu de les persones que els ha tocat viure-la.

El text de Incendis ja és per ell mateix un fer-te estar alerta, i si hi afegim el treball dels actors, llavors ja no pots escapar-te del sentir, del “viure”, d’intentar copsar allò que, de la història, connecta amb la teva subjectivitat. Ells broden la trama fins a aconseguir-ne una obra mestra, de tal manera que en finalitzar la representació, t’adones de quina manera t’ha commogut.

Foto: Teatre Romea