El canvi

Tot plegat va començar quan el Xavier va entrar a la nova escola. Els nois i les noies se’l miraven amb recel, era un xicot negre, de pell lluent i sedosa; no deia res, només mirava, amb els seus grans ulls, tot allò que l’envoltava. Feia molts dies que havia deixat la seva gent; ja gairebé ni se’n recordava... Lluny, molt lluny, veia aquells ulls dolços que se’l miraven, aquelles mans suaus que l’acaronaven, aquells pits rodons que... 

Un noi, alt i ros, se li apropà, se’l mirà de cap a peus i li dirigí un so gutural, ningú entengué res, però tothom deixà entreveure un somriure. La Júlia mirava els dos nois, no deia res, només recordava... Recordava aquell dia que va veure un gran rei negre. Era la primera vegada que veia un rei negre; era gran, molt gran, tothom el cridava, tothom volia els caramels d’aquell rei tan negre; hi havia un altre rei també, no era negre, era ros, els nens preferien el rei negre. 

La Glòria s’acostà al noi negre, li demanà com es deia, aquest se la mirà amb ulls penetrants, al cap d’uns segons digué: “Xavier”. En Jaume, el noi alt i ros, es mossegà la llengua, la Glòria era la seva xicota i en Xavier se la mirava massa profundament; els altres nois i noies se’ls miraven, ara l’un, ara l’altre; ningú no deia res, tots esperaven. 

En Xavier sortí de l’aula; tothom va respirar. La Glòria es mirà el noi alt i ros, aquest li tornà la mirada i s’assegué a la cadira. 

No passà gaire temps quan tornà a entrar en Xavier. La Júlia i la Glòria es miraren primer en Xavier i després el noi alt i ros, aquest no alçà la vista del seu quadern, però sentia les mirades darrera seu.

Moments després entrà la profe de mates; era una dona ja madura, tenia uns cinquanta anys. Els nois i les noies del grup li deien “la iaiona”. Amb la seva presència, tothom respirà... Tothom oblidà els moments, encara no gaire llunyans, de no respiració. 

En Jaume, el noi alt i ros, no escoltava “la iaiona”, ni tampoc se la mirava, només sentia, darrere seu, els ulls de la Glòria: uns ulls grans, clars..., uns ulls que deien allò que no podia dir la veu, uns ulls que deien allò que no podia escriure l’estilogràfica. En Jaume sentia, també, com aquests ulls miraven en Xavier, i... quelcom, a dins seu, creixia i creixia cada vegada amb més força. 

La Júlia contemplava en Xavier. El tenia davant seu, molt a prop, gairebé podia sentir l’olor que la seva pell desprenia, una olor suau, dolça; una olor gens artificial. Contemplava aquell clatell tan gran que sostenia un cap ple de rínxols negres i que la dugueren a uns records llunyans i plens de tendresa.

La Guerra

Tots sabem que una guerra és quan dues parts estan en pugna, també sabem que sempre hi ha un tercer que en reb les conseqüències, un tercer que, molt sovint, ni tan sols hi té res a veure, però que li toca pagar els plats trencats de qui es barallen. El cas és que el cost dels plats trencats acostuma a ser molt elevat i només qui es troba en la situació ho sap, els demés podem pensar, més o menys, les conseqüències, el cost, el..., però mai ens acostarem a la realitat. 

Podríem dir que hi ha dos valors del cost, un que té a veure en les despeses que ocasiona una guerra, i l’altre que té a veure amb la subjectivitat, potser encara en podríem parlar d’un tercer que tindria a veure amb el dany físic de les persones.

En tot cas m’agradaria dir alguna cosa sobre el dany subjectiu que, justament per ser subjectiu, és allò que toca més endins, allò que és intransferible, únic, i per això, només ens en podrien parlar els qui el pateixen i, potser per això quan sentim parlar d’una guerra, sigui a nivell de dos països, de dues cultures, de dues persones, de..., ens podem imaginar només una part molt petita de les conseqüències que comporta una guerra.

Ens podem imaginar les conseqüències, però només imaginar. Ara bé, quan vas a veure una obra de teatre com Incendis de Wajdi Mouawad i dirigida per l'Oriol Broggi, la imaginació s’esvaeix perquè el que veus et fa sentir, et fa esborronar, et fa veure i pensar les coses des d’un altre punt de mira, et fa prendre consciència de la realitat que suposa una guerra, però també, per què no?, del patiment subjectiu de les persones que els ha tocat viure-la.

El text de Incendis ja és per ell mateix un fer-te estar alerta, i si hi afegim el treball dels actors, llavors ja no pots escapar-te del sentir, del “viure”, d’intentar copsar allò que, de la història, connecta amb la teva subjectivitat. Ells broden la trama fins a aconseguir-ne una obra mestra, de tal manera que en finalitzar la representació, t’adones de quina manera t’ha commogut.

Foto: Teatre Romea